Història...

Martin es arraulir i va sentir que la puja li calava fins els ossos, no sabia quines eren les seves llàgrimes i quines les gotes de puja que solcaven les seves galtes.


Va mirar al seu voltant i va veure la figura prima, ossuda del moix desmanegat i pudent que buscava menjar al cubell de les escombraires. I per un moment es va sentir identificat amb aquell moix.
Potser no eren una mateixa cosa?. Tots dos estaven iguals de femolencs amgdós furgaven a la recerca d'alguna cosa, tots dos estaven orfes d'afecte i als dos la carrec els va acollir.


En un momnt donat les seves mirades es crus, només unes dècimes de segon i el gat va fugir d'ell i en aquell precís instant es va trancar la màgia de la complicitat i Martín es va trobar només tot sol veient la seva imatge reflectida en un bassal i per primera vegada es va reconèixer a si mateix.