(Poema dedicat a la Mònica Frývaldová)
La deessa del tim
no és més que la timidesa,
el fugir del centre d’atenció,
el veure el món des de la perifèria.
Les vergonyes són senyores
que s’amaguen sota l’estora
atès què guarden amb molt de caliu
tot allò que es mou per dins, ben viu.
Sóc silenciosa i sibil•lina,
enigmàtica i quasi divina,
regalant sons d’ocarina,
a cada mim, a cada vida.
La meva veu s’escolta per dins.
Millora amb el temps,
com els bons vins.
Breu i temorosa,
al començament.
Clara i amb força,
sempre transparent.
I esclata, amb les rialles,
quan són moltes, les passes.
A treure d’alba.
és quan reneixo,
ja innata.
I és quan em mostro,
amb una besada.
I un camí, en el bosc,
et duu cap a mi.
I de nit,
Arribes a les palpentes
i amb mi, ensopegues.
Els meus ulls són les teves mans.
Et guio per poder arribar.
Allà, on t’espero
Allà, on et trobo a faltar.
Totes teves.
Són elles
Qui t’esperen.
La timiditat és només una prova
per a que traspassis les esferes
I facis un màgic descobriment:
-la meva ànima i ment-
Monica és una noia extrovertida, però en l’entorn de classe no, és mes reservada. =) . Tots passem per estapas de timidesa i aprenem a superar aquest mur. El poema és genial...!!!
0 comentarios:
Publicar un comentario