Biografia de Lluis Llach

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que es pot considerar com un dels capdavanters de la Nova cançó. Com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.

Infantesa a Verges

Fill d'un metge de poble, de família de terratinents, que va aconseguir plaça en el poble empordanès de Verges , i de mare mestra nascuda a Porrera i que havia rebut una educació burgesa a Barcelona . Va viure la seva infància a aquest petit poble situat alBaix Empordà , comarca de la qual sempre s'ha declarat un enamorat. No ha perdut mai aquestes arrels i encara avui participa cada setmana santa a la famosa processó de la Dansa de la Mort i té una residència al poble veí de Parlavà.

Segons paraules del propi Lluís Llach, la persona que va introduir la música a casa seva va ser la seva mare. Tant Lluís com el seu germà Josep Maria feien servir la seva guitarra fins que a l'edat de quatre anys veu entrar un piano amb el que Lluís comença a compondre les seves primeres melodies aproximadament dos anys més tard. Observant la bona oïda del seu fill, confien la seva educació musical a Quim Gil , pel que fa al solfeig, i Lau Roure i la seva esposa Montserrat.

Als 9 anys 1957 es trasllada a Figueres per continuar els seus estudis internat al col·legi de La Salle, on es refugia en el món de la música passant hores i hores sol davant el piano. El contrapès a aquest món solitari el troba els estius anant al poble de la mare, Porrera, on coneix Jorgina Domènech que l'apropa a la música dels chansonniers francesos, i de manera especial Jacques Brel. A ella li dedicà l'any 1968 la cançó d'amor Per un tros del teu cos. Tanmateix, la seva primera cançó, Que feliç era, mare, amb lletra del seu germà, és del voltant de 1965.

Els Setze Jutges

El 1963 , a l'edat de 16 anys, va a estar a Barcelona per estudiar el preuniversitari i posteriorment fer estudis d'enginyeria. Dos anys després, s'inscriuria a la Facultat d'Econòmiques, estudis que abandona per cursar el que segons ell seria la seva universitat: s'integra al moviment de la Nova Cnçó incorporant-se a Els Setze Jutges , grup del qual va ser l'últim component. Albert Mallofré, crític musical de La Vanguardia ho comentava així:

«

Lluís Llach és, dels tres nouvinguts, el més jove. Ignorem si en edat, però artísticament és molt més jove que els seus dos companys. Els seus texts i la seva composició musical són típics productes de joventut. Són tendres i nets, però encara innocents i primaris. El seu estil interpretatiu manca de perfil contrastat i se li nota sovint un accent (un accent estilístic) més del Poble Sec que de Verges. I si diem del «Poble Sec» no és a la lleugera, sinó per al·ludir a un membre molt conegut de la cançó popular actual. Lluís Llach és un artista que comença i la seva trajectòria desembocarà en un port o altre i serà més o menys llarga i fructífera a mesura que es vagi desenvolupant la seva personalitat. Com ara és molt arriscat un pronòstic, només es pot donar-li la benvinguda i desitjar que la seva vocació no perdi l'estímul.

Viatge a Ítaca

El seu nou treball de l'any 1975, Viatge a Ítaca, basat en textos de Kavafis , es converteix en el seu disc més venut fins aleshores amb 150.000 còpies. Amb aquest disc inicia la col·laboració en els arranjaments de Manel Camp i amb el bateria Santi Arisa , ambdós manresans i antics components de Fussion .

La seva presentació es feu el 7 demaig al Palau de la Música i a les vint-i-quatre hores de posar-se les entrades a la venda ja s'havien exhaurit. El dilluns 12 de maig, el cantant va ser conduit per la policia des de l'hotel on s'allotjava aquells dies, amb motiu dels seus recitals al Palau, fins a la Jefatura Superior, on va haver de declarar i no va sortir fins a dues hores més tard. L'interrogatori es va centrar en el primer recital quan el cantant, que tenia prohibit fer cap repetició de les seves cançons, després que el públic aplaudís durant més de vint minuts, va tornar a sortir per dir que no en podia cantar cap més.

L'esdeveniment previst en principi per sis actuacions, finalitzà a la cinquena, quan se li prohibeix un bis, se'l deté i se'l porta a la Comandancia Superior de Policía. Mentre, el públic va abandonant el Palau cantant a cor L'Estaca . Se li prohibeix seguir amb els recitals, se li imposa una multa de 100.000 pessetes, i durant més de vuit mesos van ser prohibides totes les seves actuacions a l'Estat espanyol. L'aleshores governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa , ho justifica per les reiterades infracciones al reglamento de espectáculos, que prohíbe terminantemente que los artistas se dirijan al público y establezcan diálogo con él, caso que el señor Llach hizo en reiteradas ocasiones, profiriendo expresiones que la autoridad gubernativa ha estimado como atentatorias a las instituciones y a la legislación vigente.

Mentre persisteixen les prohibicions a l'interior (més de 75), Llach es torna a refugiar a l'estranger. El mes d'agost actua a Londres una altra vegada a l'Olympia, a Veneçuela , i el de París li ofereix un contracte per actuar durant quinze dies. Tot París és ple Théatre de la Ville de pòsters amb la imatge de Llach. Coincidint amb aquestes actuacions, mor Franco.

Canta a la TV francesa al costat del mític Georges Brassens en un programa de cap d'any a Avinyó i de gran audiència.