Vent turquesa...

Comentario personal: Tu poema me ha hecho reflexionar.
Es una invocación a las musas, para que ellas expliquen los misterios?

I bufa el vent ben fort,
rugint amb ràbia i desesperació,
omplint bé els pulmons,
inflant les galtes,
tocant trompetes,
allunyant paranoies malaltes,
fent-li les maletes.

Via.
Fuig d’aquí.
No tornis.
No et vull amb mi.
M’esclavitzes.
M’emmalaltisses.
Em fas agonitzar.
i no em deixes pensar.

Sol, torna sol.
Deixa enrere l’addicció
Deixa’m decidir per mi
Vull deixar ja el dol.

S’ha acabat volar sense rumb.
Queden enrere els tombs.
Tot i que no sàpiga com,
seguiré endavant tot sol.

Sé volar i tornar a aterrar,
però el vol m’allunya del mar.
L’iris turquesa em mira expectant,
em suplica per necessitat.

I dubto de mi.
I sé, turquesa, que tu no ho fas.
Sé que t’he mentit
i tu m’ho has passat per alt.

No vull que m’hagis sempre de perdonar.
No vull estar-me tota la vida justificant.
Vull sentir-me lliure i oferir-te la meva llibertat.
I que ningú et prengui el què et vull donar.

Ets la meva musa que no muda.
Em tornes la força rebuda.
El temps amb tu és etern.
Pura energia i imaginació desprens.

Saps que tu ets jo.
Saps que jo sóc tu.
Ara més que mai.
T’ho dic amb la gravetat del to,
més enllà de l’ai ai ai.

Somniem sempre,
sense ombres,
com ones,
dansant d’alegria,
allà a les roques
de la vida.

Les selves erràtiques quedaren perdudes
al passat de les errades
i l’oportunitat és percebuda
com or, robís, maragdes,
mantinguts en secret durant anys
deixant els plors als panys.

Escolta la meva ànima, mira’m endins.
Sent la terra ferma, desperta l’enginy.
Ja no em perdo, sóc amb tu allí,
on les fades són dones alades,
on els dimonis no són més que bobades,
bressol de les anades.

La mel de les meves paraules
empastifen les teves entranyes
amb passió, sense compassió,
desprenent pur coratge,
d’ anades i tornades,
de volta de tot,
brot a brot,
amb atur sense parar,
cervell fervent per cremar,
esperit predisposat a pensar.

Ets dolça de tornada.
Les teves passes són de cranc.
El teu sentit és el meu flanc.
Costat a costat,
serem grans.

Sé que no sé el què tu ja saps,
masses dies emparanoiat,
anys perduts a la irrealitat.
Emprenguem junts la veritat
i lluitem per la revolució de la bondat.

Seràs al raser del sol esperant-me .
Els segles no ens separaran.
El temps endolcirà les nostres passes,
núvol a núvol, estrella a estrella, entregant-me.
Ja no volem més problemes, són masses.

Ja és hora de viure tranquil,
Ja és hora de ser feliç,
És temps de llaurar la terra
La collita ens traurà la pena.

Continuem lluitant,
mà a mà,
sense mànigues ni anells,
deixant-nos la pell,
pel nostre somni constant,
de morir abraçats, ben vells.

La lluna ja no plora