Mirada bruna aturada...

(Poema dedicat a la Míriam)

Mirada bruna aturada,
que guaita les onades.
Des de la distància,
contempla amb ànsia.
Es despulla de la superfície.
S’endinsa en la mar blava,
amb valentia, sense recança,
amb alegria i entusiasme.
Neda, sense por.
Riu, entre braça i braça.
-és un món-
Balla, a cada ventada.
La tempesta arriba
I amb ella, la ira.
Sonen els trons
i les malediccions.
Els onatges s’esveren.
El vent bufa ben fort.
El cel no espera.
La llum se’n fot.
Moments espontanis
que empolsinen vigor
no hi ha qui la calli
quan té la raó.
És ella, de mena.
És ella, ben tendra.
És ella, sempre.
És ella, eterna.
Carolina Ibac

És molt agradable el poema, transmet bones sensacions!!